Migrópolis: un documental intercultural para niñas y niños realizado en Barcelona

A partir de una idea original de Karolina Villarraga, y con la colaboración de Carlos Azcuaga y Anna Rovira, en enero de 2011 se estrenó el cortometraje “Migrópolis”, como proyecto final del Máster en Animación de la Universitat Pompeu Fabra. “Migrópolis” cuenta la historia de cuatro niños que viven en Barcelona, pero que han venido desde muy lejos por razones familiares que no les quedaban demasiado claras y habían tenido que adaptarse a vivir en un lugar extraño.

Tomi, un colombiano entonces de 9 años, Tati, una ecuatoriana de 9 años también, y Moha y Amin, hermanos iraníes mayor y menor de 10 y 6 años respectivamente, nos cuentan en propia voz sus experiencias durante su aventura en el extranjero, sus ideas sobre el pasado y la nostalgia, al mismo tiempo que construyen un mundo fantástico ideal a través de su imaginación en donde no existen las fronteras y son bienvenidos todos.

Por la originalidad de su género, su frescura gráfica y su ligereza temática, el cortometraje inmediatamente gozó de un éxito sin precedentes para un trabajo de grado de este programa, éxitos que han incluido un recorrido por festivales y muestras de todo tipo en Europa y América y además le ha hecho ganador de la convocatoria de estímulos del Ministerio de Cultura en Colombia y en la categoría de producción de series de televisión de no ficción para público infantil en el año 2011.

El documental Migrópolis se convertirá en una serie, en la que niñas y niños migrantes de 7 a 11 años compartirán sus experiencias mediante testimonios reales que cobran vida por medio de la magia de la animación, está dirigida al público infantil.

Esta primera temporada tendrá como protagonistas niñas y niños de diferente origen que viven en Bogotá, Barranquilla y Barcelona, y mediante sus historias veremos las diferentes situaciones que viven los niños cuando están fuera su país de origen.

La veritat que penso que és una grandíssima idea haver fet aquest vídeo perquè d'una forma original i senzilla fan més propera una realitat que els nens que són d'aquí potser no acaben de ser del tot conscients de tot el que arriben a viure, a sentir i a patir els nens que venen d'altres països i que per motius alients a ells, han tingut que anar a un país, a una ciutat, a una escola totalment diferent.

http://www.youtube.com/watch?v=97v3A_6L-m8

Els nens són el que veuen i diuen el que escolten!

España tiene hoy un millón de sin papeles menos que en 2004

Los inmigrantes sin papeles son fantasmas dentro del mar de estadísticas que maneja el Gobierno. Nadie sabe con exactitud cuántos hay en España. Ni el Ministerio de Trabajo e Inmigración, ni la oposición, ni los sindicatos, ni las ONG. Son el único colectivo con el que el Ejecutivo no puede contar a la hora de calcular los presupuestos para sus políticas de integración. Pero hay algo en lo que todas las organizaciones coinciden, incluso el PP: la burbuja de indocumentados se ha reducido notablemente desde que el PSOE llegó a la Moncloa en 2004.

En concreto, hoy hay entre 100.000 y 250.000 sin papeles en España, según se atienda a las últimas estimaciones del Ministerio de Trabajo o a las cifras de los últimos estudios sociológicos. El dato, en cualquier caso, refleja una caída de en torno a un millón en el número de indocumentados respecto a 2004, cuando se asume que había 1,2 millones de indocumentados.

Explican esta reducción los 565.000 extranjeros que fueron regularizados en 2005, así como los 322.518 inmigrantes que salieron del pozo de los sin papeles entre 2006 y el 30 de junio de 2011 mediante la fórmula del arraigo social o laboral (son dos posibilidades que ofrece la Ley de Extranjería para que personas en situaciones especiales salgan del limbo legal). El resto, hasta llegar al millón, se corresponde con los rumanos que legalizaron de facto su situación tras la entrada de su país en la Unión Europea (la rumana es la principal colonia extranjera en España, con 900.000 personas que gozan de libre tránsito) y con el retorno de una parte importante de extracomunitarios a sus países de origen debido a la crisis.

"Aurora Montenegro, nicaragüense, de 42 años. Lleva cinco años sin papeles. Solicitó la regularización por arraigo, pero su empleador ganaba menos de 30.000 euros y se la rechazaron."

Penso que és un gran avanç i una molt bona xifra haver reduït tant el nombre d'immigrants sense papers, però no crec que se'ls posi molt fàcil aconseguir els papers com ho demostra el cas de l'Aurora. I és aquí on veiem la part negativa de tot això perquè personalment sé de persones immigrants que els ha costat molt aconseguir els papers i els han posat "pegues" per tot arreu, tot i així, no van parar d'insistir durant mesos i els van poder aconseguir. Crec que aconseguir els papers hauria de ser un dret per tots i per tant, hauria de ser una cosa més accessible per tots.

La escuela trabaja la mirada diversa

La realidad asiática y del pacífico se acerca a las escuelas a través del proyecto de educación intercultural de Casa Asia, la Escuela de Bambú, un punto de encuentro donde alumnos y profesores aprenderán a reconocer la diversidad cultural presente en la sociedad. Tai-txi, matemáticas védicas o cocina, todos los cursos se adaptan a los contenidos curriculares de cada ciclo, a los cuales aportan una visión intercultural y de aprendizaje colectivo.

Los niños y jóvenes en edad escolar están cada vez más habituados a compartir aula y experiencias con estudiantes procedentes de países de todo el mundo. Y es que el hecho migratorio, más extraño en las generaciones anteriores, resulta, ya plenamente normalizado en los centros escolares.

De eso se encargan proyectos como la Escuela de Bambú de Casa Asia, que, desde el año 2003, ofrece una amplia propuesta educativa en las escuelas catalanas con el objetivo de reconocer la diversidad cultural presente en la sociedad y aumentar el interés de los alumnos por el continente asiático y la región del Pacífico.

Con cursos que van desde los jardines de infancia hasta la secundaria o las escuelas de adultos, la Escuela de Bambú adapta su oferta a los contenidos curriculares de cada ciclo desde una perspectiva intercultural y más lúdica.

Talleres de matemáticas, teles y vestidos, cuentos orientales y, incluso, cocina japonesa son sólo algunas de las propuestas de la escuela que enmarcan hasta diez países asiáticos: India, Pakistán, Bangladesh, Nepal, China, Japón, Irán, Afganistán, Filipinas y Australia.

Además, las dinámicas de la escuela apuestan por un modelo muy participativo de los alumnos que, tal como explica a la coordinadora del proyecto, Imma Llort, "no es un conocimiento único dado por el maestro si no que lo hacemos entre todos, de diferntes países y experiencias".

Este proyecto se enmarca en un momento en que, aunque la llegada de personas recién llegadas parece que se ha estabilizado, la inmigración asiática todavía no ha parado de crecer, sobre todo la procedente de China, Pakistán, Bangladesh y India.

Los alumnos, protagonistas

Aparte de tratar la diversidad como un hecho cotidiano, la Escuela de Bambú contribuye a hacer que los escolares procedentes de otros lugares|sitios del mundo se sientan reconocidos en su diferencia. Así lo explica el economista y profesora Deepti Golani, para quien "los de fuera saben que aquí se conocen cosas de su país y se oyen protagonistas".

En eso también contribuye el hecho de que todos los educadores proceden de diversos países. De esta manera, el profesor pasa a ser como un espejo para los alumnos, ya que éstos pueden ver como el docente ha superado, con éxito, el proceso migratorio.

La veritat que em sembla una molt gran idea aquest projecte perquè apropa als nens a la realitat intercultural que estem vivint, de forma ben directe. Penso que els nens el veureu tot tant de prop, que ho expliqui també una persona que no és de la seva cultura, que vagin al centre de la Casa Àsia a fer certes activitats,... els fa estar més atents, més animats i amb més ganes d'aprendre que si ho expliquessin a classe i la tutora o professora que ja tenen tots els dies.

Influenciar és fàcil, fes-ho de la manera correcte!

Desprès de la classe de dimecres passat, la veritat que vaig quedar un pèl tocada. El vídeo va ser massa impactant per mi...en aquell moment jo i com la majoria de la classe, ens vam quedar sense paraules per poder descriure el que pensàvem, el que sentíem i és que ara passats uns dies també em suposa una situació molt complicada d’explicar tot el que vaig sentir. 

Amb tot el tema del vídeo vam estar parlant del que es pot ensenyar a nen o no, si existeixen límits o no,... i la veritat que estar clar que hi ha certs vídeos, imatges, ... que has de saber amb quina edat ho mostres, però és important que vegin la realitat tal i com és a vegades. 

Aquí ve també l’ importància d’educar des de ben petits als nens amb els valors del respecte, al igualtat, la tolerància,... perquè els fenòmens del racisme, la xenofòbia, la intolerància... estan cada vegada més presents en els nostres dies. Els centres docents i l'educació que en ells s'imparteix no només no poden quedar al marge d'aquests problemes sinó que, per contra, constitueixen un instrument especialment idoni per combatre i sobretot prevenir aquestes actituds, que atempten directament contra la dignitat essencial de la persona i ataquen el fonament mateix de la igualtat i la fraternitat universal entre els éssers humans, valors elementals que han de constituir els fonaments de l'educació. És des de ben petits que se’ls pot influenciar i s’ha d’aprofitar, però sempre de la manera correcte. Que és la idea que ens vol mostrar aquest vídeo que he trobat sobre la ONU.

Els oblidats dels oblidats!

Aquest dijous dia 3, estava mirant el telenotícies de TV3 i va sortir una notícia que em va semblar d'allò més interessant.

Els malalts mentals a l'Àfrica són "Els oblidats dels oblidats". Aquest és el nom d'un documental que va arribar ahir als cinemes i que també emetrà el programa "60 minuts". Explica la crua realitat de les persones que tenen una malaltia mental a molts països africans, on no reben cap tipus de tractament mèdic i, per por i per ignorància, se'ls encadena. El fil conductor és un reparador de pneumàtics que ha aconseguit rehabilitar 30.000 d'aquests malalts.

Desprès de veure la noticia, de veure parlar a varies persones implicades en aquest documental, em va venir el cap el primer dia de classe. Em va venir al cap una de les frases que vam tenir que comentar i puntuar: "Algunes cultures són inferiors a la nostra." Va ser una frase que es va comentar força a classe, perquè la gran majoria de nosaltres no pensàvem que hi haguessin cultures millors ni pitjors, ni superiors ni inferiors, era el simple fet que creiem que hi ha cultures que en algunes coses no han evolucionat com d'altres.

A molts països d'Àfrica, per no dir la gran majoria, tot el que és el tema de la medicina estan molt enrederits, però perquè són països, cultures, .... que són subdesenvolupats i no tenen els mateixos recursos que nosaltres per exemple.

Aquest documental ens dóna a veure una gran realitat que no tothom és conscient. La manca de recursos, la impossibilitat d'accedir a un tractament mèdic adequat, els pocs recursos de les famílies, sumat a certes creences culturals, provoca que, en massa ocasions, quan una persona pateix una malaltia mental, les famílies es vegin forçades a immobilitzar el malalt encadenant-lo a un arbre o a una estaca, per evitar així que pugui convertir-se en un perill per a la família, per a la comunitat o per a ell mateix.



Aquí us deixo la notícia de TV3

http ://www.tv3.cat/videos/3785953/Els-oblidats-dels-oblidats-Els-malalts-mentals-a-lAfrica

I aquí us deixo el vídeo de la presentació del documental. És un pèl llarg, però és molt interessant escoltar com comença tota la història d'aquest documental. A mi m'ha posat la pell de gallina escoltar aquest simple reparador de pneumàtics. I d'ell amb quedo amb una frase: " Si jo, que no sóc ningú he sigut capaç de fer això, com és que el món va tant malament?" I penso que aquesta pregunta ens l'hauríem de fer tots, com diu Lluis Pinyot.

http://www.youtube.com/watch?v=VU-lib_NQ1I&feature=related

Dret de vot als immigrants?

Desprès de la classe de la setmana passada, vaig tornar amb el cap una mica liat. El debat plantejat era realment interessant i  els companys van arribar a dir coses molt certes. Ara que ja han passat uns dies i tinc la ment més oberta, m’he posat a donar voltes sobre tot el que vam parlar i he estat buscant una mica d’informació.

Actualment ens trobem en una societat pluricultural, és a dir, que vivim el nostre dia a dia envoltats de gent nouvinguda, immigrants que no tenen la mateixa cultura, ni la mateixa llengua, ni la mateixa manera de pensar,…. però que molts d’ells treballen com nosaltres, tenen els papers en regla, tenen fills que porten a l’escola com els nostres fills,… és a dir, formen part de la nostre societat, del nostre estat, per tant, també tenen dret a decidir sobre la política no? Sinó, per què les persones que resideixen habitualment en un país diferent al seu no poden votar en els processos electorals? Què impedeix que les persones que són immigrants puguin gaudir d'aquests drets? Per què en un sistema democràtic com és l'espanyol, encara que podria aplicar-se a tots els de la Unió Europea,restringim d'aquesta forma?                       
La reivindicació del dret al vot és, efectivament, una utopia.

Buscant informació he trobat que per votar en unes eleccions democràtiques, per poder exercitar un dret vinculat a l'autonomia de la persona, la persona ha de perdre la seva nacionalitat. Si els nacionals de països que formen part de la Unió Europea poden votar en les eleccions municipals, sempre que tinguin fixada la seva residència a Espanya, sense perdre la nacionalitat, per què no poden votar els nacionals d'altres països?

Per què no poden votar les persones que són immigrants a Espanya, que tenen aquí fixada la seva residència, que es veuen afectats per les polítiques públiques a nivell estatal, autonòmic i municipal, sense perdre la seva nacionalitat? Fins a quin punt el reconeixement de drets pot dependre de l'existència de reciprocitat entre els Estats? Haurien de, per tant, proposar-se altres criteris, diferents de la nacionalitat, a l'hora d'adjudicar drets de participació com a política com el dret de vot.      
L' impediment d’això, no és físic sinó polític, la qual cosa fa possible que algun dia
pugui aconseguir- se aquest dret. La utopia és realitzable.

"Criadas y señoras"

El dia 28 d’octubre s’estrena aquí a Espanya “Criadas y señoras”, que és una adaptació de la novel·la de Kathryn Stockett. Porta dues setmanes liderant la taquilla estadounidense i està a punt de superar els cent milions de dòlars de recaptació.

Criadas y señoras explica la història de tres molt diferents i alhora extraordinàries dones que viuen a Mississippi durant la dècada del 60. Totes elles construiran una inusual amistat entorn d'un secret projecte d'escriptura, que trencarà les regles socials i posarà la seva seguretat en risc i d’aquesta aliança tan impensada sorgirà una increïble germanor que inculcarà en totes elles el coratge de transcendir les fronteres que les defineixen i la comprensió que, de vegades, els límits estan fets per ser creuats; fins i tot si això significa posar a tots al poble cara a cara amb els nous temps que corren.

Skeeter, la protagonista és una noia de la bona societat meridional que torna de la universitat disposada a convertir-se en escriptora, i decideix entrevistar a les dones negres que s'han passat la vida treballant al servei de les grans famílies meridionals; això sembrarà una veritable revolució en la seva petita localitat, i encara que Skeeter corre el perill de perdre a les seves antigues amistats, decideix seguir treballant en el projecte i aconseguir que més dones s'atreveixin a explicar les seves històries.

Al veure el tràiler de la pel·lícula em va semblar d’allò més interessant i vaig estar buscant informació i la veritat que té una molt bona crítica. M’encanta l’actitud d’Skeeter, perquè no té por, perquè per sobre del seu “estatus”, de les seves amigues,...vol mostrar una veritat, sense preocupar-se pel que pugui passar.                          

Es graciós quan una amiga d’ella comenta de fer un wàter fora de casa per la seva criada i ella contesta que potser li haurien de fer a ella. =) Un altre aspecte que m'ha cridat l'atenció ha sigut quan la criada li diu a Skeeter que des de petita ja sabia que seria criada, m'imagino que com ella, moltes de les dones, ja eren filles de dones criades i era el que havien vist des de petites, per tant, sabien que de grans elles també ho serien.                                                               

I és que en aquella època, en les bones famílies era lo normal tenir una criada immigrant que cuidés dels nens i lo trist que moltes vegades,com li va passar a la protagonista, els nens sentien que qui els havia criat i cuidat de veritat havien sigut aquestes dones i no les seves mares com hauria de ser.

http://www.youtube.com/watch?v=EhkMOONR7qM

Un cómic de 'Tintín' se sienta en el banquillo acusado de racismo

El cómic Tintín en el Congo será a partir de este viernes protagonista de un juicio que enfrentará a un ciudadano congoleño que pide su retirada del mercado por contenidos racistas y a la sociedad gestora de sus derechos, Moulinsart.

El demandante, Bienvenu Mbutu Mondondo, decidió en 2007 acudir a los tribunales para reclamar la prohibición de la historieta gráfica por considerar su contenido "ofensivo" para los congoleños y que hace "propaganda de la colonización".

La editorial de Tintín argumenta que se trata de una obra de ciencia ficción de 1930 Por su parte, la sociedad gestora de los derechos de Tintín en el Congo y su editorial, Casterman, argumentaron que se trata de una obra de ficción de hace más de 70 años que debe ser vista como un documento de esa época.

El demandante expondrá sus argumentos a partir de este viernes en una audiencia pública, mientras que los acusados lo harán dos semanas más tarde.

Los recursos presentados por las partes han retrasado el comienzo del juicio hasta ahora, desde que el Tribunal de Primera Instancia de Bruselas se declaró competente para el caso.

El dibujante belga Georges Remi, más conocido como Hergé, escribió Tintín en el Congo en 1930 y en él narra las aventuras del célebre periodista en su viaje a la antigua colonia belga.

Además de en Bélgica, la obra ya ha levantado polémica en países como el Reino Unido, Francia, Suecia o Estados Unidos, donde diversos organismos y autoridades públicas han solicitado su retirada.

Noticia al diari 20 minutos
http://www.20minutos.es/noticia/1174089/0/tintin/juicio/racismo/

Voldria comentar que jo de petita vaig llegir aquest còmic i ara que sóc gran veig coses que de petita no m'havia fitxat. Vull dir que, de petits no donem les mateixes importàncies a les coses com quan som grans. Trobo un pèl exagerat aquesta denuncia, perquè la veritat que hi ha moltes coses pitjors en aquest món i que se'ls hauria de donar més importància que no pas una cosa així, amb un còmic que fa molts anys que es va publicar.

És possible un canvi d'actitud?

Un cop acabat de veure el film de "Bartolome" et venen diverses reflexions i qüestions en ment, però una de les quals em va passar pel cap, i desprès l'Enric també va comentar, va ser la de si era possible un canvi d'actitud, com la que vam veure del senyor Eusebio. I la veritat és que penso que si, però que no és gaire fàcil aconseguir-ho.
Fent relació amb la pel·lícula, la veritat que en un principi dona molt a pensar que realment l'Eusebio es preocupa més pel Basij per l'interès de poder jugar el torneig de petanca, que no pas per una altra cosa.
Com he dit, aquesta va ser la meva impressió gairebé el llarg de tot el curtmetratge, però no va ser fins al final que no vaig canviar una mica el meu pensament. En el moment en què Eusebio s'entera de que Basij ha marxat, el seu primer impuls és d'insultar-lo perquè els ha deixat penjat pel torneig, però al res reflexiona i li dona al amic del Basij la petanca perquè li doni com a regal.
És en aquest moment quan te'n adones que potser l'Eusebio si que sent un cert apreci pel Basij. Parlo de cert apreci, perquè considero que un canvi d'actitud com aquest és un procés lent i que necessita el seu temps. I no crec que l'Eusebio hagi fet un canvi, sinó que esta en procés d'aquest.
És més, aquest matí ho comentàvem a classe i estic totalment d'acord en què potser amb les persones més grans els hi pugui costar més acceptar a la gent immigrant perquè ells han viscut d'una manera diferent i en canvi nosaltres, ho veiem com una cosa cada vegada més normal.
De tota manera, penso que qualsevol que es plantegi fer un canvi el pot fer, el fet és si la persona esta disposada o no a fer el canvi, tot depen de les seves intencions.

Activitat inicial a classe!

L'activitat inicial que vam realitzar a classe penso que va estar més que encertada per començar l'assignatura; per familiaritzar-nos amb les paraules que tractarem, començar a entendre diferents termes relacionats amb l'immigració, la diversitat cultural,...
Crec que l'exercici ens va anar molt bé a tots per assentar-nos en tot el que ens anirem trobant al llarg del semestre en aquesta optativa.

Un dels fets que em va cridar més l'atenció, va ser la visió que teníem la gran majoria de gent respecte l'opinió de la societat envers el racisme, ja que un alt percentatge de gent, creia que la societat per lo general, és racista.
De totes les frases que se'ns van presentar, m'agradaria comentar una, que la vam destacar més com a fet, que no com a opinió:
"És preferible agrupar els alumnes per procedències perquè això millora el ritme de l'aprenentatge."
Considero que acadèmicament parlant, aquesta frase és totalment certa, ja que els alumnes de noves procedències segur que no van al mateix ritme i poden fer endarrerir els companys.
Però, si parlem èticament, moralment,... considero que separar-los pot ser una acció un pèl xenòfoba, perquè potser no seria del tot necessari separar-los en totes les classes, si més no, una solució seria posar per exemple un reforç a l'aula, fet que seria positiu per tots. No creieu?
Per altra banda, també estic totalment d'acord amb l'altre fet que va aparèixer en les frases:
"Els immigrants tenen avantatges socials i per obrir negocis"
I és que cada vegada i en l'època de crisis en la qual estem vivint, encara fa que ho veiem més i ho notem més.
I per últim voldria comentar una frase que no hi estic gens d'acord:
"Algunes cultures són inferiors a la nostra"
No crec que hi hagi cultures superiors ni inferiors,sinó que diferents i que segons el seu context han evolucionat d'una manera o d'una altra, però per això no crec que podem dir que n'hi hagi d'inferiors. Cada cultura és com és, i té la seva història, les seves tradicions, les seves maneres de fer, de parlar,... i perquè siguin diferents a les nostres no tenim dret ha menysprear-ho.

Rap contra el racisme!

M'agradaria estrenar aquest blog amb una cançó que vaig trobar en contra el racisme, perquè si l'escoltes te'n adones la de veritats que hi apareixen i que a vegades no ens adonem o no ens volem adonar.

"Solo una raza, la raza humana"
http://www.youtube.com/watch?v=ncaJy50OO8k"