"Busquem vida a l'univers i encara no hem aprés a conviure entre nosaltres."
La veritat que aquest vídeo dóna molt a pensar. Crec que es necessita tenir només una mica d'empatia per entendre perquè els immigrants marxen del seu país. No crec que ho facin per gust.No intentaries tu marxar del teu país vivint en unes condicions infrahumanes? Si la resposta és sí, doncs llavors has d'entendre a tota aquella gent immigrant. Sembla fàcil no? Llavors perquè la gent no ho fa? Perquè la gent no els accepta?
Un gran líder! Quantes coses podem aprendre d'una persona com ell. Us aconsello que veieu la pel·lícula Invictus. Una gran pel·lícula que parla sobre una gran persona.
El respecte és un dels valors que no s'han de perdre a causa que és imprenscindible per a una bona convivència amb les persones que ens envolten, sense importar si aquestes respecten als altres o no; saber respectar és saber considerar a l'altre com una persona, i és saber valorar els seus interessos, costums i necessitats; també és molt important saber respectar-nos a nosaltres mateixos: això és primordial, ja que així aprendrem a respectar i tolerar als altres.
En l'actualitat es veu molt clar l'absència d'aquest valor, ja que no és ensenyat als nens des de petits. Tant aquests com els adolescents i adults van aprendre a faltar al respecte als quals no l'hi demostren. És un cicle que hem de canviar; en comptes de ser irrespectuosos amb la gent irrespetuosa, hem de donar l'exemple. D'aquesta manera, el cicle seria de mutu respecte. Podem conviure millor si som educats, respectuosos i respectats.
Per això, la falta de consideració cap als altres cal tallar-la d'arrel, com si aquesta anés una planta.
Ensenyar-los als més petits a ser gentils, educats i per sobretot, al fet que siguin respectuosos, s'aconsegueix a través de l'exemple. I no importa si vam tenir un mal dia o estem esgotats, sempre cal tractar bé a les persones, perquè en algun moment tot torna; i a qui van a tractar bé després d'un llarg dia, sense importar el que hagi succeït, és a tu; a tu et van a somriure tot i la teva cara, a tu que et van parlar gentilment i amb respecte.
Llavors per què perdre el temps? A somriure a les persones siguin de a cultura que siguin!; A tractar-les bé!; i per sobretot A RESPECTAR!
Crec que vivim en una societat molt marcada pels esterotips, els rumors,.... i al cap i a la fi, la majoria d'ells no són certs. Per aquest motiu crec que aquest document que he trobat en la pàgina web de migracat.cat és d'allò més interessant i útil. Aquest, està orientat a persones a qui els desagrada comprovar que la gent que està al seu voltant mostra prejudicis i estereotips que;dificulten la integració i la convivència en una ciutat cada cop més diversa i global. A persones que, cansades d’escoltar rumors sobre la població estrangera, decideixen prendre partit i actuar, aportant el seu «granet de sorra» per afavorir dins del seu entorn actituds i percepcions més positives i integradores de la diversitat sociocultural.
La seva finalitat és la de combatre els rumors, prejudicis i estereotips que hi ha vers els ciutadans barcelonins d’origen immigrant.
A partir de una idea original de Karolina Villarraga, y con la colaboración de Carlos Azcuaga y Anna Rovira, en enero de 2011 se estrenó el cortometraje “Migrópolis”, como proyecto final del Máster en Animación de la Universitat Pompeu Fabra. “Migrópolis” cuenta la historia de cuatro niños que viven en Barcelona, pero que han venido desde muy lejos por razones familiares que no les quedaban demasiado claras y habían tenido que adaptarse a vivir en un lugar extraño.
Tomi, un colombiano entonces de 9 años, Tati, una ecuatoriana de 9 años también, y Moha y Amin, hermanos iraníes mayor y menor de 10 y 6 años respectivamente, nos cuentan en propia voz sus experiencias durante su aventura en el extranjero, sus ideas sobre el pasado y la nostalgia, al mismo tiempo que construyen un mundo fantástico ideal a través de su imaginación en donde no existen las fronteras y son bienvenidos todos.
Por la originalidad de su género, su frescura gráfica y su ligereza temática, el cortometraje inmediatamente gozó de un éxito sin precedentes para un trabajo de grado de este programa, éxitos que han incluido un recorrido por festivales y muestras de todo tipo en Europa y América y además le ha hecho ganador de la convocatoria de estímulos del Ministerio de Cultura en Colombia y en la categoría de producción de series de televisión de no ficción para público infantil en el año 2011.
El documental Migrópolis se convertirá en una serie, en la que niñas y niños migrantes de 7 a 11 años compartirán sus experiencias mediante testimonios reales que cobran vida por medio de la magia de la animación, está dirigida al público infantil.
Esta primera temporada tendrá como protagonistas niñas y niños de diferente origen que viven en Bogotá, Barranquilla y Barcelona, y mediante sus historias veremos las diferentes situaciones que viven los niños cuando están fuera su país de origen.
La veritat que penso que és una grandíssima idea haver fet aquest vídeo perquè d'una forma original i senzilla fan més propera una realitat que els nens que són d'aquí potser no acaben de ser del tot conscients de tot el que arriben a viure, a sentir i a patir els nens que venen d'altres països i que per motius alients a ells, han tingut que anar a un país, a una ciutat, a una escola totalment diferent.
Los inmigrantes sin papeles son fantasmas dentro del mar de estadísticas que maneja el Gobierno. Nadie sabe con exactitud cuántos hay en España. Ni el Ministerio de Trabajo e Inmigración, ni la oposición, ni los sindicatos, ni las ONG. Son el único colectivo con el que el Ejecutivo no puede contar a la hora de calcular los presupuestos para sus políticas de integración. Pero hay algo en lo que todas las organizaciones coinciden, incluso el PP: la burbuja de indocumentados se ha reducido notablemente desde que el PSOE llegó a la Moncloa en 2004.
En concreto, hoy hay entre 100.000 y 250.000 sin papeles en España, según se atienda a las últimas estimaciones del Ministerio de Trabajo o a las cifras de los últimos estudios sociológicos. El dato, en cualquier caso, refleja una caída de en torno a un millón en el número de indocumentados respecto a 2004, cuando se asume que había 1,2 millones de indocumentados.
Explican esta reducción los 565.000 extranjeros que fueron regularizados en 2005, así como los 322.518 inmigrantes que salieron del pozo de los sin papeles entre 2006 y el 30 de junio de 2011 mediante la fórmula del arraigo social o laboral (son dos posibilidades que ofrece la Ley de Extranjería para que personas en situaciones especiales salgan del limbo legal). El resto, hasta llegar al millón, se corresponde con los rumanos que legalizaron de facto su situación tras la entrada de su país en la Unión Europea (la rumana es la principal colonia extranjera en España, con 900.000 personas que gozan de libre tránsito) y con el retorno de una parte importante de extracomunitarios a sus países de origen debido a la crisis.
"Aurora Montenegro, nicaragüense, de 42 años. Lleva cinco años sin papeles. Solicitó la regularización por arraigo, pero su empleador ganaba menos de 30.000 euros y se la rechazaron."
Penso que és un gran avanç i una molt bona xifra haver reduït tant el nombre d'immigrants sense papers, però no crec que se'ls posi molt fàcil aconseguir els papers com ho demostra el cas de l'Aurora. I és aquí on veiem la part negativa de tot això perquè personalment sé de persones immigrants que els ha costat molt aconseguir els papers i els han posat "pegues" per tot arreu, tot i així, no van parar d'insistir durant mesos i els van poder aconseguir. Crec que aconseguir els papers hauria de ser un dret per tots i per tant, hauria de ser una cosa més accessible per tots.
